Salvador Espriu: Literatura catalana de la Postguerra

Salvador Espriu:

Salvador Espriu va començar a escriure l'any 1929 amb un llibre en castellà Israel, un recull d'estampes bíbliques 
Un any després, el 1930, Espriu ingressava a la Universitat de Barcelona.

La guerra civil i l'exploració de nous gèneres

En aquesta època, Espriu va començar a adaptar algunes de les seves obres al català (any 1936)
El 1939, després de la caiguda de Barcelona, va escriure l'obra teatral Antígona. 
Avançant-se a l'ús del mite grec, Espriu el va utilitzar per a vehicular un missatge de perdó i de reconciliació entre els lluitadors. 

• Antígona establia clarament el discurs didàctic en l'obra d'Espriu.

El poeta i el seu poble

Estudiant brillant, llicenciat en dret (1935) i en història (1936), amb estudis de llengües clàssiques, Espriu aspirava a convertir-se en professor d'egiptologia a la Universitat Autònoma creada durant la Segona República. 
La mort el 1940 del seu pare, el notari Francesc Espriu, que havia patit un infart, el va obligar a treballar en la notaria.

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va descriure els "dies i sols perduts", el món destruït per la guerra.
En el llibre de poemes següent, Les cançons d'Ariadna (1949), Espriu (en vers satíric) va lligar la seva poesia amb la narrativa anterior a la guerra.

Espriu, va participar activament en revistes com Poesia i Ariel, en el corrent general de la poesia catalana de postguerra, evolució i humanització d'una poètica, la postsimbolista.

El poeta civil: Espriu i el realisme

El to èpic o didàctic va aparèixer com a extremament modern, com per exemple el combat ideològic social del discurs d'Espriu, que sempre es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. 
Espriu hi abocava reflexions (sobre la diversitat i la tolerància) i tècniques antigues (ús personal dels símbols i barreja de la sàtira, l'èpica i l'elegia), es va convertir en un discurs cívic i la seva poesia es va tornar internacional.
Espriu va acabar així de fixar míticament una geografia que havia començat a estructurar abans de la guerra: Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya, la qual és metonímicament també Sinera), Konilòsia (Espanya) i Sepharad (Península Ibèrica).
El 1963, els poemes de Llibre de Sinera havien significat un retorn complexament hermètic (que costa d'entendre, molt simbòlic) a l'àmbit temàtic estrictament català.